Indústria i societat; han d'anar de la mà per ser competitius

el .

L’èxit de La Farga Group va ser el descobriment d’un procés de refinatge del coure que els va permetre entrar al sector de la metal·lúrgia no férrea, branca de la indústria del metall que a la vegada és branca del sector de la mecànica, amb uns costos més baixos que els seus competidors. És a dir, van entrar sent molt competitius. En el context actual, empreses d’aquest tipus topen amb un gran problema: el país no creu en la indústria. Nosaltres som indústria pura i dura, i a causa del boom financer i especulatiu que vivim aquesta ha estat menyspreada. La societat no està mentalitzada i no creu en el plantejament industrial que necessita un país per a desenvolupar-se. I aquesta idea la transmetem contínuament als joves. No hem sigut capaços com a societat de veure que uns societat de l’estat del benestar si no té indústria és impossible que es desenvolupi. Ara començem a veure que ens hem equivocat, però rectificar i canviar el rumb costa molt, ja que es tracta de modificar l’essència de la societat. Aquest és un factor que ha jugat en contra del nostre desenvolupament. El plantejament que han fet les administracions i la pròpia societat sobre els valors industrials i la manera de fer-los competitius denota una falta de conscienciació en el fet de plantejar infraestructures i polítiques fiscals o econòmiques encaminades a potenciar la indústria. Queda molt camí per recòrrer, i caldria plantejar-nos la incentivació del desenvolupament industrial del país. 
 
La política energètica actual, fonamental per La Farga Group i les empreses del sector que clarament funcionen gràcies al consum energètic, no es defineix d’una manera clara, i això els hi resta competitivitat i per tant passa a formar part de la llista d’aquells factors que lluny d’afavorir la indústria catalana, hi van en contra. De la mateixa manera, la inestabilitat fiscal o la variabilitat de la reglamentació fiscal que hi ha actualment, no permet marcarse objectius a llarg termini, i afecta a qualsevol inversió o plantejament en aquesta direcció. 
 
Un altre factor que no juga a favor de la nostra competitivitat és el marc laboral i les relacions laborals. Existeixen unes mancances molt gran des d’un punt de vista de plantejament industrial. Per exemple, no hi ha cap tipus de política que actui contra l’absentisme, ni cap tipus de protecció de l’estabilitat dels llocs de treball ni dels valors de l’esforç, i això es  reflexa en el desenvolupament de les tasques. En el nostre cas, no podem dependre de mitjans laborals de poca durada, sinó que requerim  professionals amb una certa estabilitat. Avui en dia, degut a la legislació laboral hi ha treballadors afincats als càrrecs de responsabilitat que no tenen capacitat de millora, ja que se senten segurs en la seva posició i estàn bloquejats. En canvi, n’hi ha que desenvolupen la seves tasques en una situació de precarietat i no poden accedir a aquests llocs de responsabilitat. La inflexibilitat laboral engrossa aquesta visió pessimista envers la nostra competitivitat, ja que genera una dificultat de selecció. La persona que realment no té valua, està tant protegida que no hi ha manera possile de motivar-la perquè es formi i evolucioni. Aquest aspecte mina la capacitat competitiva d’una empresa. 
 
A Catalunya les infraestructures no ajuden a donar forma al plantejament industrial. El corredor del Mediterràni, per exemple és fonamental pel país i per tot el teixit industrial. El fet que la societat no sigui conscient d’aquesta importància agreuja el problema, ja que les infraestructures industrials no tenen el suport de la societat, que concentra la seva atenció a altres prioritats. Cal promocionar la indústria en aquest sentit i promocionar la relació de comerç per obrir-nos camí. Tant el corredor del mediterràni com el Port de Barcelona, són molt importants per al país i no s’estàn gestionant des d’un punt de vista d’afavorir la indústria. Això ens resta competitivitat, això i el fet que tota la societat no pensa en com fer més competitiva la idnústria, que en el fons és l’origen de creació de riquesa per al desenvolupament d’un país. 
 
La nostra competitivitat se sustenta gràcies a la nostra capacitat innovadora i a l’equip humà. Hem sigut un sector molt madur, hem tingut molta intensitat innovadora tant en processos com en productes i mercats, i hem aplicat el concepte innovació en tots els sentits. A la vegada, hem sigut capaços de formar una estructura de gent molt fidel, amb moltes ganes i amb uns valros enfocats al desenvolupament industrial de la companyia, i això ha creat un equip de treball amb molta flexibilitat. Es tracta d’un valor afegit respecte als demés, i ens fa ser competitius. 
 
Nous plantejaments
El camí que hem de recórrer com a país per a sortir d’aquesta situació és molt complicat, sobretot perquè falta que la societat sigui conscient de la situació en la que es troba la indústria. Els que tenen poder econòmic o social no són capaços d’explicar la verdadera situació: el que hem viscut ja no ho tornarem a viure mai més. El plantejament inicial tant de l’estat com de la societat és que cal donar una resposta a totes les dificultat indiviuals, però crec que hauria de ser al revés, que les solucions a títol individual serveixin per a construïr una societat millor. Per tant, cal donar la volta a tota una sèrie de condicionants ,ja que actualment no disposem de la suficient riquesa per a mantenir-nos. Hem d’evitar les situacions que actualment són insostenibles, com per exemple el 18% d’absentisme a l’Administració pública, o que les medicines gratuites es reparteixin a tothom sense tenir en compte si les poden o no pagar. Cal discernir els drets, però també els deures envers la societat i l’estat, i ajustar-nos al que realment podem assumir. Però aquest canvi hauria de fer-se dins un marge realment curt si el que volem són canvis substancials i un sanejament de l’economia, però conscienciar no és fàcil ni un ràpid, i correm el risc de que la lentitud en els canvis ens condueixin a una situació molt precària. 
 
Totes les accions a curt termini estan empobrint el país. El govern i els líders econòmics no expliquen la situació tal i com és i això ens va vagarejar en un plantejament erròni. L’única manera de donar-li la volta és prendre mesures coherents d’equilibri d’esforç. Potser ens tocarà treballar més, potser s’hauran de prendre mesures com la reducció de salaris per a contractar més gent, etc., però abans de res hem de fer un exercici de conscienciació i enfrontar-nos a la situació per evitar que des de fora ens diguin com ho hem de fer i quan. Cal un acord global d’acció de tota la societat, i només així ens podrem concentrar en altres mesures envers l’emprenedoria, el finançament, etc. El teixit d’emprenedoria no el teixeixen les grans multinacionals, sinó les petites i mitjanes empreses que lluiten per tirar endavant. Ara mateix, aquestes empreses es troben bloquejades o en un estat lamentable, fent esforços per sobreviure. Si anem tots a una, seria més fàcil. 
 
La indústria catalana és menys competitiva respecte anys anteriors i bàsicament es deu a que no estem assumint els índexs de productivitat que es requereixen respecte els índexs de creixement de preus. Està desproporcionat principalment perquè aquest equilibri està desfassat a causa del creixement dels costos energètics o del cost salarial, per exemple, o perquè si des d’un punt de vista industrial una empresa no està anant al 100% de les seves capacitats a causa de la constant caiguda del mercat, la productivitat també cau. 
 
Avís Legal |  +34 938 504 100 | Colonia Lacambra, s/n  08508 Les Masies de Voltregà (Barcelona) Espanya | © 2018 La Farga.